Cooperació CODES-CAM i UNIVERSITAT SENSE FRONTERES

2013-01-17 17:56

CODES-CAM i UNIVERSITAT SENSE FRONTERES continúen per segon any amb la col.laboació conjunta pels projectes al Ca-merún. UNIVERSITAT SENSES FRONTERES-USF és una associació formada majoritàriament per professors i estudiants de la UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA-UPC que des de fa més de 10 anys treballen desenvolupant proyectes de forma-ció i educació, construcció d’equipaments educatius i sociosanitaris en ciutats intermitges de diferents països del Sud.

L’arquitecta, professora de la UPC i actual presidenta de USF, Sandra Bestraten, des de la seva activitat docent a la universi-tat imparteix les assignatures optatives HABITATGE I COOPERACIÓ i TECNOLOGIES DE BAIX COST PER A LA COOPERACIÓ que treballen en exclusivitat el tema de l’urbanisme, l’arquitectura i la construcció aplicats en la Cooperació per al Desenvolupa-ment.

Aquestes assignatures intenten dotar els futurs arquitectes de capacitat i criteri d’actuació en projectes de cooperació des de la prespectiva irrenunciable de la sostenibilitat social, ambiental i económica. Alhora els exercicis de curs desenvolu-pats a l’assignatura són projectes reals a diferents països, en els quals molts dels estudiants i joves arquitectes acaben col.laborant de forma directa. Un d’aquest projectes és la col.laboració amb CODES-CAM a la población de Ndjoré. Durant els mesos de juliol i agost els estudiants d’arquitectura Ainoha Pérez i Marc Fernández i el dissenyador Gwenaël Lacroix, s’han desplaçat a Ndjore per continuar la tasca iniciada amb el Lluís Gené i la Judith Sedeño l’any antenior.    Universitat Sense Fronteres

LA SEVA EXPERIÈNCIA

Eren les primeres setmanes del segon semestre, amb ganes d’emprendre alguna aventura semblant a la que m’havia explicat la meva amiga vaig deixar el meu currículum a la Sandra. A mi m’agradava la idea de col·laborar amb una comunitat, de poder viatjar a un lloc tan diferent d’aquí, conviure amb la gent d’allà, de poder construir... en definitiva, una oportunitat d’aprendre i créixer com a arquitecte i com a persona. Justament érem plegats pels passadissos de l’EstaB quan em van trucar des del seu despatx per oferir-me anar al Camerún, que contactés amb l’Ainoha. En aquell moment la Judith es va emocionar més que jo i tot. -Quina alegria, que aniràs a Camerún! –Que aniràs a Ndjore! Coneixeràs la nostra família! Jo encara no ho havia assimilat, de fet vaig trigar unes setmanes. Així em vaig sumar a l’Ainoha i el Gwen, que ja treballaven en el projecte des del primer semestre.
Marc Fernández González

Judith i Lluís havien estat els pioners, la primera col·laboració entre USF i Codes-Cam. Una primera presa de contacte amb el poble, amb el terreny, amb la gent, l’aixecament del plànol, l’estudi del creixement... Tot plegat va fer possible que es plantegessin nous projectes pel poble. Així vam començar a trevallar en el projecte de la cuina. Ja que Codes-Cam finança cada any la cuina d’una sèrie de dones, una d’elles podria ser l’exemple. Maman Juliette va ser l’escollida i nosaltres l’ajudariem a construir la seva cuina, o més ben dit, la casa de la dona.
L’objectiu, doncs, era la construcció d’una cuina prototip que resolgués els problemes constructius que tenen les cuines de les dones d’Ndjore II, amb els recursos que es tenen a l’abast i els materials i la mà d’obra locals, tot millorant-ne les condicions de vida actuals, especialment a nivell d’higiene.
El dia 12 de juliol agafàvem l’avió que ens portaria a Yaoundé. A la capital vam passar uns pocs dies tot esperant que en Bessaga ens recollís i partíssim cap a Ndjore II. Era el nostre primer contacte amb el Camerún. De fet, el primer contacte amb l’Àfrica. La rebuda a Ndjore va ser immillorable. A casa de’n Bessaga ens van rebre amb els braços oberts. La família camerunesa és molt extensa i va costar uns dies conèixer a tothom, però la seva hospitalitat i una mica de voluntat van fer que la integració fos molt bona.

Efectivament, també vam conèixer la família de Judith i Lluís. El primer dia, en Felix ens va ensenyar el poble, que ja ens coneixiem una mica gràcies a les fotos i plànols de l’any passat. Aviat coneixeríem la casa de la maman Juliette, lloc on passaríem la major part de l’estiu!


La construcció de la cuina no va estar gens fàcil. El primer entrebanc va ser topar amb el preu dels materials. La vida al Camerún no és gens barata i els materials de construcció encara menys. Això ens va obligar a fer canvis in situ sobre el projecte per adequear-nos a la realitat. La cuina, seria una miqueta més petita, no comptaria amb la petita habitació que les dones acostumen a fer. Patíem per si la Juliette n’estaria satisfeta de la seva cuina, cal dir que els canvis no la van enamorar, però els va acceptar i la seva opinió canviaria a mesura que avançava l’obra fins a convertir-se en una dona molt satisfeta de la seva cuina.

L’obra va començar aviat i vam prendre decisions a mesura que anàvem trobant complicacions o impediments. Partint, com dèiem, per ajustar-nos a un pressupost molt exigent. Vam fer uns fonaments de pedra i morter en comptes de fer servir blocs de formigó. Ens van portar una feinada de por, però a la postra serien més eficaços de cara a la impermeabilitat i a més ens estalviaríem molts diners en sacs de ciment.
Vam començar per aplanar el terreny, que aquí es fàcil de fer, però allà... Vam seguir amb el replanteig i amb l’excavació dels fonaments. La recerca de les pedres va ser duríssima, però vam omplir-ne dues pick-ups. A mesura que passaven els dies, la cuina prenia forma i nosaltres ens sentíem cada vegada més adaptats tant al poble com a la feina.

Els murs amb la tova de terra crua van pujar ràpid. El retranquieg de l’espai i la col.locació de les finestres van sobtar, ja que després d’haver analitzat totes les cases dibuixades vam creure necessari reestructurar el disseny amb les pròpies toves per garantir una bona ventilació i il.luminació, i com no, més econòmic.

El dia de col·locar la coberta va ser tot un esdeveniment. Abans hi havia hagut força dificultats, però ens n’havíem sortit de totes, teníem les parets aixecades i el material comprat, i l’equip estava ja molt compenetrat. Va ser un dia intens on força gent s’acostava a observar. Gràcies a la feina de tots, finalment la coberta va quedar muntada abans que comencessin les pluges, allò ja semblava una cuina! Però volíem arribar més lluny, i vam omplir de color la casa amb unes teles al sostre que permeten millorar el confort generant una cambra d’aire que protegeix l’interior del sobre escalfament de la coberta.
Quedava una setmana per la nostra partida i encara quedava molta feina com l’arrebossat de les parets, el sòl, la rigola... però era important fer valoració de tot el treball i de la convivència fins ara. La “fête d’au revoir” va servir per això i molt més! Ens ho vam passar molt bé, vam menjar, riure i ballar i vam poder acomiadar-nos oficialment de tothom.

Després de vuit setmanes de treball, alhora que el poble quedava buit de gent que marxava a començar el curs o a treballar a la ciutat nosaltres partíem també. La tornada a aquella capital caòtica i sorollosa dels primers dies que era Yaoundé, ens va semblar d’allò més relaxant, ens haviém fet al Camerún!
Marc Fernández, Gwenaël Lacroix i Ainoha Pérez

 

Retorna